Espero no remoure els principis immutables de ningú si en aquest llibret de la Festa Major, que es publica quan l’estiu encara és viu, parlo de Nadal. Bé, més que de Nadal de costums nadalencs que antany estaven molt arrelats entre la població de l’Escala i que avui un d’ells està pràcticament extingit, mentre que els altres sembla que s’aguanten amb penes i treballs.
La transformació d’alguns oficis, el sorgiment de nous sistemes de servei als ciutadans i la pèrdua de prestigi de les propines, van dur, ben entrats els anys 60, a la pèrdua d’una tradició que venia de molt temps enrere. Es tracta de les nadales dels oficis, aquelles felicitacions de Nadal que el carter, el sereno, l’escombriaire, el repartidor de diaris, i no sé si algun altre més, distribuïen per les cases de l’Escala, als que eren els seus clients, amb una doble finalitat: desitjar unes bones festes i obtenir a canvi una gratificació.
Aquelles nadales consistien en postals il·lustrades, en l’anvers de les quals hi figurava el dibuix d’un representant de l’ofici, mentre que al darrera s’hi reproduïen uns versos de felicitació. Però no sempre era així. En l’exemplar que acompanya aquest escrit, que he trobat per casualitat entre les pàgines d’un llibre vell i atrotinat, el revers conté una llarga llista de tarifes postals. En general, aquestes targetes no portaven data, la qual cosa facilitava que es fessin servir més d’un any. Les nadales dels oficis eren repartides els dies previs al 25 de desembre, que era precisament quan els nens fèiem vacances a l’escola i passàvem més hores amb la família. És potser per aquest motiu, que m’ha quedat un fil de record de les escenes que es produïen quan el carter, el sereno, o qualsevol dels altres oficis, trucaven a la porta de casa i els meus pares els atenien, mentre jo m’ho mirava de ben a prop tot esperant que em donessin la postal.
D’aquells protagonistes escalencs, recordo especialment a en Josep Pascual, en Sagàs, el vigilant nocturn del barri. Escardalenc, de mitja alçada i amb uns ulls molt oberts, tenia una barba molt pronunciada i tirada cap endavant que li caracteritzava la parla. Tanmateix, això no era obstacle perquè fos molt popular entre els veïns i un gran xerraire. En aquest sentit, de tant en tant, tenia sortides ben estrafolàries que delectaven als seus interlocutors. Encara em sembla veure’l, en els seus darrers anys d’empleat a l’Ajuntament, amb aquell poc escaient uniforme gris que durant un temps portà la guàrdia urbana municipal.
També passaven per les cases de l’Escala el carter, que era en David Quintana, l’escombriaire, que era en Barrina si no recordo malament, i el repartidor de diaris, que solia ser un nen dels que ja no anaven a col·legi. A can Romaguera, que era on el meu pare hi comprava el Diario de Barcelona, excepte els dilluns que només sortien la Hoja del Lunes i l’esportiu Lean..., canviaven a sovint de repartidors, la qual cosa feia que fos molt difícil que passés el mateix d’un any per l’altre.
Des de finals dels seixanta, però, les nadales dels oficis van deixar de distribuir-se. Com si el vent de nord se les hagués emportat van desaparèixer sense fer soroll, sense que gairebé ningú se n’adonés.
D’altra banda, una tradició que, per sort, encara es manté al nostre poble, tot i que sembla que molt en precari, és la rabassa de Nadal. Un costum propi dels pobles de l’Alt Empordà, totalment desconegut en les altres comarques catalanes, que jo sàpiga.
En Ricard Guanter en les seves sempre interessants cròniques de Vida escalenca que publica cada mes a l’Escalenc des de fa un bona colla d’anys, va escriure el desembre de 1989, al rememorar el Nadal de cinquanta anys enrera, que la rabassa ja era llavors una tradició habitual al nostre poble. Hem de pensar, per tant, que la cosa ve de lluny.
Bon dia padrina/ Nadal ha vingut/ doneu-me la rabassa/ i que Déu us doni salut/ Aquests versos els recitàvem el 25 de desembre els nens i les nenes quan, en aquells anys seixanta, anàvem a felicitar la nostra padrina, o padrí, la qual ens donava, en compensació, un tortell, al qual s’afegia algunes vegades una barra de torrons que sempre ens trobàvem estratègicament situada al mig de la circumferència buida del tortell, per sobre del paper que l’embolicava. S’ha de dir que, amb els pas dels anys la rabassa s’ha obert a nous tipus de regals: joguines, llibres, diners, etc, sense que per aquest motiu hagi traït en absolut l’esperit de la tradició.
Però no sols hi havia la rabassa de Nadal, també teníem el pessebre, el senzill pessebre casolà que cada família bastia en un angle del menjador, o en una taula de sala de rebre, i que per a cadascun de nosaltres, menuts com érem, el nostre era el millor del món.
En cap d’aquells pessebres hi faltaven: les muntanyes enfarinades de “neu”; el riu fet amb paper d’estany; el prat cobert de molsa; l’estable de suro obert als quatre vents, amb el nen Jesús, Sant Josep, la Verge Maria, la mula i el bou; els pastorets escampats per arreu, uns traginant aviram, altres escalfant-se vora el foc, ...; així com els tres Reis Mags que, cavalcant sobre camells i seguint l’estrella d’Orient, cada dia cuitàvem a avançar un xic, sobre aquell món imaginari, perquè la nit del 5 de gener arribessin puntuals al seu destí.
Això era tot. No hi havia més. En aquells anys 60, encara no ens havien arribat el tió, ni els avets ornats de boles de colors, ni molt menys el papa Noel, símbol totalment aliè a la nostra cultura. No ens feien cap falta. La il·lusió d’aquelles diades era ja suficientment gran. Per altra part, sabíem que a la cantonada ens esperaven els Reis.
Les coses han canviat molt des llavors i el Nadal també. Avui, mentre el pessebre fa mans i mànigues per subsistir, la irrupció de la mona de Pasqua a l’Escala, des de fa ja uns quants anys, ha fet trontollar fortament la vitalitat de la rabassa de Nadal, ja que el significat dels dos costums és molt similar. Així, tot i que hi ha hagut famílies que han optat per reemplaçar el costum local pel nou, que es celebra arreu de Catalunya, algunes altres es mantenen fidels a la rabassa i malden per assegurar-ne la continuïtat peti qui peti. De totes maneres, en aquest darrer cas, els padrins tenen un “problema”: es veuen obligats a obsequiar als seus fillols per partida doble, a la primavera amb la mona i a l’hivern amb el tortell.
(Publicat al llibret de la Festa Major de l'Escala de 2010)
