Altra vegada toca dirigir les mirades enrere, cap a un fet abominable que va ocórrer fa 70 anys i escaig. Altra vegada escau recordar una injustícia, un crim: el que va perpetrar la incipient dictadura franquista sobre aquell president d’ateneu que va morir afusellat. El cruel assassinat es produí el 15 de març de 1939, tot just ocupada la ciutat de Girona per les forces rebels. La víctima era Carles Rahola, del qual enguany es compleix el 130è aniversari del seu naixement.
Fa dotze anys, el 1999, Josep Benet publicà un llibre esplèndid: Carles Rahola, afusellat, amb motiu del 60è aniversari d’aquell acte sanguinari. L’obra està dedicada especialment a fer aflorar les circumstàncies que envoltaren el període comprès entre la detenció i l’assassinat de l’il·lustre gironí. L’autor, però, no s’està de dir que la investigació dels fets no va ser gens fàcil. En el pròleg explica els entrebancs de tota mena que va tenir i que no va ser fins a l’any 1995 que va poder consultar els arxius oficials, on es conserven les causes militars franquistes.
Carles Rahola era un home de cultura, havia nascut a Cadaqués l’any 1881. Historiador i periodista, treballà, tanmateix, des del 1931, com a funcionari a la Generalitat. No va ocupar mai cap càrrec públic, ni polític, ni sindical. Únicament el de president de l’Ateneu Gironí.Aquell Ateneu, que Carles Rahola fundà l’any 1922 amb tres amics més, es preocupava sobretot per l’educació i la formació de la joventut del seu temps. D’ell en formaven part, en general, gent de bona posició social i petits burgesos, que tot i tenir ideologies polítiques diferents, van ser capaços de conviure plegats a l’hora de promoure activitats que fomentessin la convivència cívica i cultural en la seva ciutat. Malauradament, l’aixecament militar de l’any 1936 trencà la continuïtat d’aquell projecte col·lectiu que tants bons resultats havia donat fins llavors.
L’Ateneu Gironí era una entitat que no comptava amb cap mena de subvenció oficial, que superà la dictadura de Primo de Rivera sense gaires dificultats i que portà a terme un bon estol d’activitats culturals per a la ciutat: conferències i lectures a càrrec d’escriptors i homes de ciència, recitals de cançons, concerts de piano i violí, exposicions d’art, de dibuixants i caricaturistes, etc.
Amb l’adveniment de la República les activitats de la institució augmentaren, així com també va créixer el fons de la seva biblioteca, que s’enriquia amb adquisicions pròpies i aportacions d’amics. L’arribada de la guerra civil, però, com ja hem remarcat, l’afectà i l’any 1939 amb la victòria del franquisme l’Ateneu Gironí fou clausurat i el seu local ocupat per la Secció Femenina de la Falange.
Una de les obres més conegudes de Carles Rahola és La pena de mort a Girona, que, per casualitat, he pogut conèixer en els dos petits volums que en féu l’editor Rafael Dalmau en la seva emblemàtica col·lecció dels Episodis de la Història. En aquest breu assaig, l’autor fa un repàs de les execucions públiques realitzades al llarg del temps a la ciutat de Girona posant una atenció especial als segles XVIII i XIX. Dels casos que esmenta cal destacar-ne dos: el del guerriller Marçal, afusellat el 8 de novembre de 1855, i el dels militars Ferrández i Bellés, afusellats també, el 28 de juny de 1884.
En la última pàgina d’aquesta obra, datada de 1934, l’autor hi deixava escrit: “Sigui quin sigui el concepte que mereixi la pena de mort, ..., hem de desitjar, per sentiments d’humanitat i per esperit cristià, que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona, ni en qualsevol altre indret del món.” Paradoxalment, pocs anys després, Carles Rahola moria afusellat.
Carles Rahola va poder marxar a l’exili però no ho féu, estava convençut que res no li havia de passar perquè res de mal no havia fet. Així, hores abans de la seva execució havia escrit: “No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors, ni tampoc fora d’ella.” Tanmateix, el franquisme no en tingué pietat.
Josep Pla que qualificà la seva mort d’”increïble“, el va dibuixar d’una manera excel·lent en un dels seus Retrats de passaport. D’ell diu, entre d’altres coses: “[...] Recordo les nostres passejades nocturnes pels vells carrers (de Girona), dels quals Rahola coneixia el passat i la història de les pedres [...] esdevenia l’erudit més amable, el conversador més dolç i comprensiu. La seva paciència era inesgotable, la seva tolerància il·limitada [...] No em cansava mai d’escoltar-lo; era un encís”.
(Publicat a "L'Escalenc" l'abril de 2011)
(Publicat a "L'Escalenc" l'abril de 2011)
