LA PISSARRA DEL CAFÈ DE PEQUÍN

Antany l’Escala havia estat un poble de cafès, als quals acudien els homes, de tots els oficis i condicions socials, a jugar-hi a la botifarra, al truc, al ramiro, al dòmino, etcètera. Alguns vilatans, però, hi anaven solament a fer tertúlia, a xerrar llarg amb el primer que se’ls posés a to. Mentre que d’altres, pocs, s’hi arribaven simplement per mandrejar. En contrapartida, com a clients d’un negoci privat que eren, havien de consumir, però la despesa que feien era ben minsa i no perquè no volguessin, sinó perquè tenien les butxaques ben escurades.

Avui, d’aquells llocs de trobada i d’oci dels nostres pares i avis, només en resten engrunes en la memòria dels que porten un bon grapat d’anys a l’esquena. L’arribada de nous hàbits socioeconòmics, que canviaren la vida quotidiana dels escalencs, al començar els anys 60, va provocar que aquells locals anessin perdent protagonisme i iniciessin una davallada que portaria al tancament de tots ells, en un marge no gaire llarg de temps.

Can Bofill, can Font, can Panxo, can Trenta, ca l’Hereu, Pequín... i altres que potser em deixo de manera involuntària, reflectien una manera de viure i de passar el temps, que encara no s’ha mort pas del tot, l’actual cafè del CER en seria l’últim testimoni, però que és inimaginable que torni a revifar.

És curiós adonar-se, vist amb la perspectiva del pas dels anys, com cadascun d’aquells cafès tenia les seves pròpies peculiaritats que els feia inconfusibles. Peculiaritats que avui són enyorades per molts escalencs. Així, teníem can Panxo i la seva magnífica terrassa, can Trenta i les cançons de taverna, ca l’Hereu i les vetllades de teatre, Pequín i el cinema, ...

Dels citats, Pequín n’era el cas més atípic. El seu nom estrafolari ja n’era per si sol una mostra. Tanmateix, era el seu origen primigeni el que li donava una personalitat diferenciada: que de les baralles entre veïns, pels preus d’accés a les sales de ball privades que hi havia en aquells anys vint del segle passat a l’Escala, en resultés la creació d’una societat que, amb aportacions en diner i/o en treball, aconseguís comprar un solar i aixecar-hi un centre social, és una d’aquelles coses que, a hores d’ara, sorprenen i sonen a miracle.

No costa pas gaire imaginar, que les famílies escalenques, llavors, davant la forta empenta de la iniciativa popular, es plantejaren: que podem fer nosaltres pel futur Centre Joventut (Pequín)?. Les respostes foren, de forma majoritària, donar suport al projecte, tot i els trasbalsos que això devia suposar per a les febles economies domèstiques. Així, doncs, l’objectiu que es perseguia s’assolí i es va obrir una de les pàgines més solidàries i altruistes, de les quals es pot enorgullir el nostre poble.

Pequín. D’on va sortir aquest nom tan excèntric?. A qui se li va ocórrer?. Els records d’en Francesc Sala i Balaguer i d’en Rafael Quintana i Sastre publicats en els Fulls d’Història local, del gener-febrer de 1999, ens aclareixen alguns dubtes, tot i que ens en donin versions diferents. En el fons, però, tant li fa saber si una de les dues explicacions, o cap d’elles, és la bona. El que en realitat importa es veure la imaginació, el sentit de l’humor i la ironia, que destil•laven els nostres avantpassats en aquella època. Virtuts que, per sort, sense tanta força, avui encara es conserven en la nostra manera de ser.

El cafè de Pequín que jo he conegut és el que l’any 1946 passà a mans de particulars després de ser subhastat oficialment. El local ocupava part de la planta baixa de l’edifici i tenia la seva entrada per la placeta del mateix nom. Ampli, amb taules quadrades i altres de rodones de marbre, que s’acompanyaven de cadires de fusta, oferia una agradable sensació de comoditat.

Entrant a mà dreta, al fons, hi havia una finestra que sols s’obria els estius, mentre que a mà esquerra s’hi trobava la barra, també de marbre, que recordo alta, tan alta, que els que érem menuts llavors, quan demanàvem una gasosa (“graciosa”, en dèiem), a en Jaume Sureda, que era l’encarregat del cafè, havíem d’aixecar el cap gairebé 180º.

En Jaume Sureda era d’alçada mitjana, més aviat prim, àgil de moviments, de front ample i amb uns ulls molt vius que copsaven a la primera qualsevol petició que li fessin els clients. En aquest sentit, durant els anys que portà el cafè de Pequín, juntament amb la seva dona, l’Olga, ho féu amb una gran professionalitat i es guanyà la simpatia i el respecte de tots els veïns.

El cafè de Pequín obria, normalment, els dissabtes a la nit i els diumenges tarda i nit, que era quan es passaven les pel•lícules en el cinema, al qual estava connectat (al passadís d’accés, no a la sala de projeccions) per tres escalons que hi havia a l’altre costat de la porta d’entrada al cafè. Cal tenir present que, durant bastants anys, es projectaren dues pel•lícules per sessió, més l’inefable NODO que ens informava puntualment dels salmons i les truites de riu que pescava, de tant en tant, el dictador espanyol.

El gruix principal de la clientela del cafè de Pequín estava formada bàsicament per comerciants i menestrals, que hi acudien els diumenges a la tarda, després de dinar, per fer-hi una bona tirada de partides de botifarra o de dòmino fins a l’hora d’inici del cine o del futbol. En algunes ocasions, davant l’allau de clients, s’havia d’habilitar la sala annexa ubicada al primer pis, que es trobava just sobre el cafè i a la qual s’accedia per les escales que hi havia en el passadís d’entrada al cinema. Les poques vegades que havia entrat en aquesta sala, buscant el meu pare, sempre havia quedat embolcallat per una boira espessa de fum, barreja de tot tipus de tabac, que enterbolia les cares dels presents i les feia irreconeixibles des d’una certa distància, fins al punt que havies d’acostar-t’hi com si fossis curt de vista.

Amb tot, un dels punts d’atracció d’aquell cafè, per a molts homes i nens, era la pissarra dels resultats i de la travessa de futbol que, penjada just al costat de la porta d’accés al cinema, al llarg de la temporada futbolística, en Jaume Sureda s’encarregava d’actualitzar. A la sortida de la sessió del diumenge a la tarda, érem molts els qui passàvem pel cafè i baixàvem els tres graons amb el coll ja mig girat cap a la dreta per ser els primers de veure en quant havia quedat el Barça, que era el que més ens interessava. Aquella devia ser de les poques pissarres que els petits ens miràvem sense prevenció, al contrari del que passava amb les que teníem a l’escola, sempre plenes de deures.

Sortint de Pequín, acabat el cinema, els vespres de diumenge, a l’hivern, alguns ens dirigíem a can Bayó a comprar castanyes, que les coïa just a dues passes d’allà. Embolicades amb paper de diari, ens les menjàvem a poc a poc per esquivar un bon xic el fred que ens encalçava, quan fèiem l’acostumada tongada de volts pel carrer de les botigues. Als estius, en canvi, sortíem que encara era clar i ens compràvem gelats de “corte” i polos de taronja o llimona a la fleca de can Martí Solés, per anar tot seguit cap a la Platja o el Passeig on s’estava més fresc i on la llum blava del cel ens mig encegava després d’haver estat unes tres hores tancats a les fosques.

Ja han passat molts anys des de llavors. I aquell petit món escalenc a l’entorn del cafè de Pequín ja no hi és. Avui, sols ens queda intentar recuperar-lo amb paraules, sense nostàlgies, per evitar-ne l’oblit.

(Publicat en el llibret de la Festa Major de l'Escala de 2008)

LA PLACETA DEL PEIX

La cruïlla dels carrers Enric Serra (Major), Pintor Massanet i Gràcia, a tocar la Platja de l’Escala, és cada dia que passa un espai més trist. De ser un punt habitual de trobada entre veïns, que hi acudien per molts i diversos motius, d’uns pocs anys cap aquí s’ha convertit en un lloc de pas on ningú en prou feines s’atura. On es fa difícil que els vilatans hi coincideixin, per compartir notícies, opinions, alegries, pors i neguits, com sempre havia estat. És un altre referent popular que s’ha perdut.

Quan fa un parell d’anys en va marxar el quiosc-llibreria, l’últim establiment que hi mantenia l’activitat, si s’exceptua la botiga d’objectes de regal que només obre als estius, l’indret es va quedar erm comercialment parlant. L’obertura l’any passat en el seu lloc, una vegada reconstruït l'edifici, d’un local que és a la vegada forn de pa industrial i cafeteria n’ha pal·liat una mica la buidor.

Tanmateix, tot i aquesta reconstrucció i la d'una altra de les cases allí situades, el pas del temps ens ha fet adonar que el que podria haver estat un projecte engrescador de rehabilitació urbanística i modernització comercial de la Placeta del peix, s’ha quedat, de moment, en un objectiu de futur gris i incert.

Aquesta situació gairebé desolada, en ple casc antic de la vila, era una cosa inimaginable en els anys seixanta, quan el turisme de masses ens començava a envair. Llavors, en la cruïlla esmentada, establiments comercials i locals de serveis ocupaven gairebé la totalitat dels baixos i atreien escalencs i escalenques de totes les edats.

Entre els establiments que s’hi ubicaven, cal destacar-ne primer de tot, l’oficina de la Sarfa, que es trobava situada al carrer Enric Serra, baixant a mà dreta. Era un local ben endreçat, molt ampli i mal il·luminat, al qual s’accedia després de baixar un parell de graons des del carrer. A les parets de cada costat hi havia adossats uns bancs de fusta, que gairebé sempre estaven buits sinó era en cas de mal temps. Els vilatans preferien esperar els autos de la companyia al carrer, per controlar-ne millor la seva arribada i/o sortida i també per xerrar amb qualsevol veí que passés per allà, que no eren pocs.

La taquilla de venda dels bitllets es trobava situada davant per davant de l’entrada al local, en una zona reservada als empleats de la companyia, que ocupava una tercera part de la sala i que estava envoltada d’un envà de fusta, per baix, i vidre fumat, en la part superior. Les seves úniques obertures eren la porta d’accés i la finestreta, minúscula, col·locada en una alçada tan baixa, que quan algú havia de comprar els bitlles o fer qualsevol altre gestió, sempre s’havia d’ajupir com si fes una reverència a l’empleat de l’altre banda.

En aquest despatx de la companyia hi treballà durant molts anys una persona coneguda per tothom: en Miquel “de l’administració”, que és tal com se’l coneixia popularment. De cara blanca, més aviat prim, amb un cabell abundós, grisenc i pentinat en ona, el recordo vestit sempre amb un jersei de botons. Era una persona seriosa, plena de nervi, molt atenta i responsable en la seva feina, ja poques coses se li escapaven.

Al costat de l’oficina de la Sarfa, baixant cap a mar, hi havia la porta que donava accés al vestíbul del cafè de can Panxo, al qual es pujava per una escala de pedra que hi havia a mà dreta. A l’establiment, molt freqüentat, hi acudien pescadors, pagesos i comerciants, així com també aquells que es trobaven sense ofici ni benefici. Allà, mentre alguns feien partides de “manilla”, de dòmino, d’escacs, ..., d’altres es limitaven a mirar (hi ha qui en deia “a emprenyar”) els qui jugaven, o a no fer res. Ocasionalment, els nens també pujàvem per aquella escala quan anàvem a jugar als futbolíns que estaven situats al costat del cafè, en l'espai que pocs anys més tard es convertí en la sala de ball “La Nança”

Enfront de l’entrada/sortida de can Panxo, hi havia la casa, avui encara en peu però deshabitada, de la família Esteva. En ella hi va tenir la seva seu, durant un temps, l’agència de transports Vda. Bosch, que feia els viatges a Barcelona. Fou en aquesta casa, on la senyora Roser Sureda d’Esteva, dedicà moltes hores de la seva vida a educar musicalment a tota una colla d’escalencs i escalenques. Allà s’hi formà l’escolania de la parròquia, que durà per desgràcia massa poc, i d’allà en sorgí la coral Emporium, composta totalment per dones del poble, i que assolí un bon prestigi durant el temps que es mantingué en actiu.

En el carrer Pintor Massanet, entre Gràcia i Poca Farina, la sabateria Ballesta i la botiga de l’àvia Rellona, eren dues altres ofertes comercials d’aquell nucli ple de vida. Totes dues, regentades per les noves generacions familiars, s’han mantingut en actiu fins fa pocs anys, en què l’edifici fou enderrocat. Avui, és una construcció a mig fer que fa més pena que glòria.

Per últim, en la façana que dóna a tramuntana s’hi trobaven ubicades la llibreria d’en Fèlix Ballesta i la merceria de can Simón. La primera, com que també venia diaris i revistes, tenia una activitat contínua. A part dels habituals de cada dia, també arreplegava els usuaris de la Sarfa que buscaven alguna mena de distracció pel viatge.

De la botiga de can Simón el meu record és molt vague, només hi havia entrat un parell de vegades. I va ser en una d’elles que vaig descobrir que el local connectava per darrera amb l’agència–gestoria que la mateixa família regentava i que tenia la seva entrada en el carrer Pintor Massanet. Quan la merceria tancà portes, la llibreria Ballesta s’amplià, ocupant tot el xamfrà.

Tots aquests establiments que he citat fins aquí, i que ja no hi són, atreien una gran quantitat de vilatans gairebé cada dia, la qual cosa oferia una imatge dinàmica, viva i alegre d’aquell cèntric racó de poble. La Placeta del peix, en aquells anys seixanta, era juntament amb el carrer de les botigues el rovell de l’ou de l’ambient popular de l’Escala.

Amb tot, la gran atracció d’aquell lloc estratègic de la nostra vila, va ser durant un temps, en Juanillo. Empleat municipal, era menut, prim, de pell morena, amb un front ple d’arrugues i uns ulls de pillastre. Coixejava lleugerament i tothora somreia . Era molt simpàtic i amic dels nens. Als que ho érem llavors, quan ens hi apropàvem, ens solia estrènyer la mà amb la seva fins que ens petaven els dits, mentre ens explicava historietes inventades.

En Juanillo, va ser la figura d’aquella cruïlla en els anys de les primeres onades de turistes que, majoritàriament, ens arribaven en cotxe. Allà el trànsit hi era continu i a ell li encarregaren de dirigir-lo. Encara el recordo amb un dels seus més vistosos uniformes: una jaqueta blanca de botons daurats que li anava un pèl baldera, un barret tipus “Scotland Yard” del mateix color i uns pantalons blau marí. Era inconfusible.

Molts vilatans, així com també estrangers que ho sabien, s’acostaven a les voreres de la Placeta del peix, per veure les filigranes que feia en Juanillo a l’hora de guiar els cotxes, evitar que l’empaitessin, ja que li passaven rabent per tots costats, i atendre a tothom amb amabilitat. De tant en tant però, algun conductor el feia enfadar i deixava anar uns renecs que es sentien d’una hora lluny. Aquest fet provocava instantàniament el riure del públic que se’l mirava.

La Placeta del peix, en aquells anys seixanta, era un lloc ideal per quedar-s’hi una bona estona a badar o per buscar-hi algú per xerrar. Allà hi passava “mig poble” al llarg del dia per una qüestió o altra. L’encís que provocava als que l'hem conegut és irrecuperable. És un altre lloc tradicional que hem perdut pel camí. I amb ell unes maneres de fer i uns costums. Però el que sap més greu, és que avui s’ha convertit en un espai totalment mancat d’interès.

(Publicat en el llibret de la Festa Major de l'Escala de 2006)