LA PISSARRA DEL CAFÈ DE PEQUÍN

Antany l’Escala havia estat un poble de cafès, als quals acudien els homes, de tots els oficis i condicions socials, a jugar-hi a la botifarra, al truc, al ramiro, al dòmino, etcètera. Alguns vilatans, però, hi anaven solament a fer tertúlia, a xerrar llarg amb el primer que se’ls posés a to. Mentre que d’altres, pocs, s’hi arribaven simplement per mandrejar. En contrapartida, com a clients d’un negoci privat que eren, havien de consumir, però la despesa que feien era ben minsa i no perquè no volguessin, sinó perquè tenien les butxaques ben escurades.

Avui, d’aquells llocs de trobada i d’oci dels nostres pares i avis, només en resten engrunes en la memòria dels que porten un bon grapat d’anys a l’esquena. L’arribada de nous hàbits socioeconòmics, que canviaren la vida quotidiana dels escalencs, al començar els anys 60, va provocar que aquells locals anessin perdent protagonisme i iniciessin una davallada que portaria al tancament de tots ells, en un marge no gaire llarg de temps.

Can Bofill, can Font, can Panxo, can Trenta, ca l’Hereu, Pequín... i altres que potser em deixo de manera involuntària, reflectien una manera de viure i de passar el temps, que encara no s’ha mort pas del tot, l’actual cafè del CER en seria l’últim testimoni, però que és inimaginable que torni a revifar.

És curiós adonar-se, vist amb la perspectiva del pas dels anys, com cadascun d’aquells cafès tenia les seves pròpies peculiaritats que els feia inconfusibles. Peculiaritats que avui són enyorades per molts escalencs. Així, teníem can Panxo i la seva magnífica terrassa, can Trenta i les cançons de taverna, ca l’Hereu i les vetllades de teatre, Pequín i el cinema, ...

Dels citats, Pequín n’era el cas més atípic. El seu nom estrafolari ja n’era per si sol una mostra. Tanmateix, era el seu origen primigeni el que li donava una personalitat diferenciada: que de les baralles entre veïns, pels preus d’accés a les sales de ball privades que hi havia en aquells anys vint del segle passat a l’Escala, en resultés la creació d’una societat que, amb aportacions en diner i/o en treball, aconseguís comprar un solar i aixecar-hi un centre social, és una d’aquelles coses que, a hores d’ara, sorprenen i sonen a miracle.

No costa pas gaire imaginar, que les famílies escalenques, llavors, davant la forta empenta de la iniciativa popular, es plantejaren: que podem fer nosaltres pel futur Centre Joventut (Pequín)?. Les respostes foren, de forma majoritària, donar suport al projecte, tot i els trasbalsos que això devia suposar per a les febles economies domèstiques. Així, doncs, l’objectiu que es perseguia s’assolí i es va obrir una de les pàgines més solidàries i altruistes, de les quals es pot enorgullir el nostre poble.

Pequín. D’on va sortir aquest nom tan excèntric?. A qui se li va ocórrer?. Els records d’en Francesc Sala i Balaguer i d’en Rafael Quintana i Sastre publicats en els Fulls d’Història local, del gener-febrer de 1999, ens aclareixen alguns dubtes, tot i que ens en donin versions diferents. En el fons, però, tant li fa saber si una de les dues explicacions, o cap d’elles, és la bona. El que en realitat importa es veure la imaginació, el sentit de l’humor i la ironia, que destil•laven els nostres avantpassats en aquella època. Virtuts que, per sort, sense tanta força, avui encara es conserven en la nostra manera de ser.

El cafè de Pequín que jo he conegut és el que l’any 1946 passà a mans de particulars després de ser subhastat oficialment. El local ocupava part de la planta baixa de l’edifici i tenia la seva entrada per la placeta del mateix nom. Ampli, amb taules quadrades i altres de rodones de marbre, que s’acompanyaven de cadires de fusta, oferia una agradable sensació de comoditat.

Entrant a mà dreta, al fons, hi havia una finestra que sols s’obria els estius, mentre que a mà esquerra s’hi trobava la barra, també de marbre, que recordo alta, tan alta, que els que érem menuts llavors, quan demanàvem una gasosa (“graciosa”, en dèiem), a en Jaume Sureda, que era l’encarregat del cafè, havíem d’aixecar el cap gairebé 180º.

En Jaume Sureda era d’alçada mitjana, més aviat prim, àgil de moviments, de front ample i amb uns ulls molt vius que copsaven a la primera qualsevol petició que li fessin els clients. En aquest sentit, durant els anys que portà el cafè de Pequín, juntament amb la seva dona, l’Olga, ho féu amb una gran professionalitat i es guanyà la simpatia i el respecte de tots els veïns.

El cafè de Pequín obria, normalment, els dissabtes a la nit i els diumenges tarda i nit, que era quan es passaven les pel•lícules en el cinema, al qual estava connectat (al passadís d’accés, no a la sala de projeccions) per tres escalons que hi havia a l’altre costat de la porta d’entrada al cafè. Cal tenir present que, durant bastants anys, es projectaren dues pel•lícules per sessió, més l’inefable NODO que ens informava puntualment dels salmons i les truites de riu que pescava, de tant en tant, el dictador espanyol.

El gruix principal de la clientela del cafè de Pequín estava formada bàsicament per comerciants i menestrals, que hi acudien els diumenges a la tarda, després de dinar, per fer-hi una bona tirada de partides de botifarra o de dòmino fins a l’hora d’inici del cine o del futbol. En algunes ocasions, davant l’allau de clients, s’havia d’habilitar la sala annexa ubicada al primer pis, que es trobava just sobre el cafè i a la qual s’accedia per les escales que hi havia en el passadís d’entrada al cinema. Les poques vegades que havia entrat en aquesta sala, buscant el meu pare, sempre havia quedat embolcallat per una boira espessa de fum, barreja de tot tipus de tabac, que enterbolia les cares dels presents i les feia irreconeixibles des d’una certa distància, fins al punt que havies d’acostar-t’hi com si fossis curt de vista.

Amb tot, un dels punts d’atracció d’aquell cafè, per a molts homes i nens, era la pissarra dels resultats i de la travessa de futbol que, penjada just al costat de la porta d’accés al cinema, al llarg de la temporada futbolística, en Jaume Sureda s’encarregava d’actualitzar. A la sortida de la sessió del diumenge a la tarda, érem molts els qui passàvem pel cafè i baixàvem els tres graons amb el coll ja mig girat cap a la dreta per ser els primers de veure en quant havia quedat el Barça, que era el que més ens interessava. Aquella devia ser de les poques pissarres que els petits ens miràvem sense prevenció, al contrari del que passava amb les que teníem a l’escola, sempre plenes de deures.

Sortint de Pequín, acabat el cinema, els vespres de diumenge, a l’hivern, alguns ens dirigíem a can Bayó a comprar castanyes, que les coïa just a dues passes d’allà. Embolicades amb paper de diari, ens les menjàvem a poc a poc per esquivar un bon xic el fred que ens encalçava, quan fèiem l’acostumada tongada de volts pel carrer de les botigues. Als estius, en canvi, sortíem que encara era clar i ens compràvem gelats de “corte” i polos de taronja o llimona a la fleca de can Martí Solés, per anar tot seguit cap a la Platja o el Passeig on s’estava més fresc i on la llum blava del cel ens mig encegava després d’haver estat unes tres hores tancats a les fosques.

Ja han passat molts anys des de llavors. I aquell petit món escalenc a l’entorn del cafè de Pequín ja no hi és. Avui, sols ens queda intentar recuperar-lo amb paraules, sense nostàlgies, per evitar-ne l’oblit.

(Publicat en el llibret de la Festa Major de l'Escala de 2008)