CA LA GRÀCIA

Des de fa una bona colla d’anys, el petit comerç de queviures és una espècie en perill d’extinció gairebé a tot arreu. L’arribada de les grans superfícies comercials, a finals del segle XX, amb polítiques de venda agressives i de competència deslleial (preus baixos, marques blanques, amplitud d’horaris d’obertura al públic, magatzem central de compres, etc), ha estat el principal causant del retrocés irreversible de les botigues de tipus familiar i de proximitat. De totes maneres, és de justícia reconèixer els casos d’èxit que han aconseguit escapar-se d’aquesta mort anunciada a còpia d’alta qualitat, especialització, hores i hores de feina, bon servei al client, il·lusió en el treball i discreció.

En aquest context, l’obertura de nous centres comercials a l’Escala aquest darrer any, ha aixecat un cert enrenou entre aquells vilatans més sensibilitzats que es veuen impotents per evitar que el petit comerç de tota la vida es vegi obligat a tancar portes i a deixar el poble una mica més trist i desconegut. Per si això no fos prou, també ha provocat rebombori la lletjor arquitectònica en què s’edifiquen aquests grans espais, que no s’hi miren gaire a l’hora de respectar l’entorn on aterren. Només cal veure el desafortunat estil urbanístic de l’últim que s’ha obert a pocs metres de les platges d’Empúries, a tocar la sortida nord de la població.

Dit tot això, tanmateix, és obvi que l’Escala no pot girar-se d’esquena als corrents comercials que imperen al segle XXI. El problema és com ha d’adaptar-s’hi, com ha de gestionar els canvis, per evitar convertir-se en un poble més de la costa amb les mateixes grans superfícies venent els mateixos productes. En altres paraules, la nostra vila ha de defugir transformar-se en una fotocòpia, comercialment parlant, perquè el que l’enriqueix no és allò que l’iguala als altres, sinó allò que té de diferent i que l’identifica.

Temps era temps, quan els supermercats i els grans centres comercials eren pura ciència ficció, a l’Escala hi havia un bon nombre de botigues de queviures i petits comerços tradicionals, la qual cosa vol dir llocs on els clients habituals es trobaven, quotidianament, i, mentre feien la compra, parlaven de mil coses amb tota confiança. Dissortadament, d’aquells caus de tertúlies casolanes i de xerrameques pels descosits cada dia en queden menys.

Les botigues de queviures que recordo d’aquells anys 50 i 60 (perdoneu si me’n deixo alguna) són: ca la Tarra, ca la Rellona (avui és l’única que es manté encara oberta en un altre lloc), ca la Gràcia, ca l’Higini Romaguera, can Pere Ros, can Llonch i cal Gambo. D’aquestes, la que més bé vaig conèixer va ser ca la Gràcia, perquè era la botiga de la meva àvia i, en la meva infantesa, hi vaig passar moltes i bones hores. Vernon Richards, en la seva col·lecció de fotografies de l’Escala (1957-1961), en va immortalitzar la façana, en un dia d’estiu, per sempre més (vegeu foto adjunta).

La botiga de la Gràcia estava situada al carrer Liberación, actual Pintor Joan Massanet, tocant a l’Ajuntament. Entremig, però, recordo que hi havia, com a mínim, la presó municipal, lloc sinistre i atrotinat, objecte de no poques xafarderies populars, malgrat que no s’havia utilitzat gaire, que jo sàpiga.

Ca la Gràcia era una botiga petita, modesta, res de l’altre món. Entrar-hi, però, era endinsar-se en un local acollidor, de forma gairebé quadrada, en el qual la llum del carrer hi arribava somorta i en què, de bon principi, les clientes del barri (en aquells anys 50 i 60, qui anava a comprar eren majoritàriament les dones), se sentien aclaparades pels múltiples i variats articles que se’ls oferien. Perquè allà hi havia de tot. Això no obstant, el que fascinava, a primer cop d’ull, era l’ordre que imperava en aquella mena de petit caos, que convidava a triar amb tota tranquil·litat i que feia que tothom s’hi trobés a gust.

Al carrer, sobre la vorera, als costats de la porta d’entrada de la botiga i davant el batent esquerra d’aquesta, que no s’obria mai perquè feia les funcions d’aparador, l’àvia hi tenia una parada de fruites i verdures més aviat austera. També hi tenia, a terra o penjat de la paret, tal com es pot comprovar a la foto d’en Vernon Richards, sobretot a l’estiu, plats de ceràmica, càntirs, barrets de palla, cabasses (la invasió galàctica de les bosses de plàstic encara estava lluny), escombres, porrons, i fins tot ... estrelles de mar seques. La senzillesa que traspuen alguns d’aquests articles, vistos com a reclams turístics, no té res a veure amb la petulància i insensatesa dels que vindrien anys després.

Un cop a dins la botiga, davant per davant de la porta d’entrada, hi havia el taulell, que era rectangular, ample i anava d’una paret a l’altra, a excepció d’un petit pas situat al costat esquerra. Era un taulell que tothora es trobava força atapeït, ja que a més a més de la bàscula, que tenia forma triangular i que es podia llegir pels dos costats, contenia tota classe de productes i llaminadures: xufles remullades, capses de regalèssia, xiclets (recordeu els Bazooka?), sidral, caramels, barres d’esperit, xocolatines, etc. També hi havia els pots d’olives que l’àvia venia embolicades amb paperines de paper d’estrassa, que regalimaven per sota i que tenien molt d’èxit entre els nens perquè les podien xuclar sense que ningú els renyés.

Haig de destacar també, que a tocar el taulell, en una mena de prestatge estret i curt, hi havia la maquineta de ratllar formatge i un prodigiós molinet de cafè, petit, però una meravella tècnica i estètica per aquella època.

Al costat esquerra (mirant cap endins), en tota la seva llargària, s’hi ubicaven els embalums més grans: els sacs de patates, llegums i arròs, algunes caixes de verdures, ..., i els cascs d’arengades (no n’hi havia sempre), els quals recordo col·locats, mig inclinats, sobre un tamboret davant dels dos escalons que conduïen al pis de dalt i que enlluernaven agradablement tothom qui entrava a la botiga, tot i la fortor de salmorra que desprenien.

A l’altra banda, entrant a mà dreta, a l’alçada dels ulls, hi havia un armari vitrina penjat, en el qual l’avia hi guardava els articles més delicats i de reduïdes dimensions: agulles de cosir, vetes i fils, didals, botons, brotxes i fulles d’afaitar, llibretes, llapis, escurces, colònies, i molts més articles que és impossible enumerar.

Sota aquest armari, al terra, s’hi encabien alguns articles de neteja i altres productes per l’estil, així com les fruites i verdures que s’entraven del carrer els dies de mal temps. En la mateixa filera, a prop de la porta d’entrada, hi havia unes caixetes de fusta obertes que contenien baldufes i boles d’argila. Aquesta situació tant a la fresca, era aprofitada per alguns menuts per pispar un grapat de boles, de tant en tant, quan veien que la Gràcia badava. En vaig ser testimoni alguna vegada i, tot i doldre’m, mai ho vaig dir a la meva àvia. De totes maneres, anys més tard, vaig saber que ella coneixia prou bé el que li feien i qui n’eren els autors. Mai, però, va canviar de lloc la caixa de les boles.

No sé si era a causa d’aquestes malifetes infantils mai reprimides per la Gràcia, que molts nens li tenien una gran estima. Tant era així que, habitualment, triaven la seva botiga a l’hora de comprar llaminadures, camí de col·legi.

Darrera el taulell, al costat nord, hi havia una obertura, tapada amb una cortina, que comunicava amb la cuina, la qual era d’una senzillesa extrema: uns fogons de llenya i carbó, un armari arrambat a la paret i, vora la finestra, una gran taula quadrada, que tenia a sota un calaix en el qual l’àvia hi guardava el pa, un d’aquells rodons i saborosos pans de pagès d’abans. En aquesta cuina, molts diumenges, la família hi dinàvem un bon arròs.

Ara bé, potser el lloc que més enyoro d’aquell establiment és el magatzem, perquè allà hi vivia intrèpides aventures amb els meus soldadets de plàstic, o hi llegia El Capitan Trueno i el TBO, assegut sobre un sac. M’hi instal·lava, normalment, els dies que la mare acudia a ajudar l’àvia a la botiga i se m’enduia amb ella. En aquest magatzem espaiós i ben ventilat, situat a la part posterior de la botiga i que arribava fins al carrer de darrera, sempre procurava situar-me al mateix lloc i no tocar cap dels molts productes que hi havia. En tenia prou amb el meu petit racó per passar-m’ho bé: la imaginació infantil m’acompanyava.

(Publicat al llibret de la Festa Major de l'Escala de 2009)