En els darrers cinquanta anys, el nucli antic de l’Escala ha patit algunes espifiades urbanístiques, perfectament evitables, que han suposat una pèrdua de personalitat per al nostre poble, que ara ja no pot recuperar així com així, per més monuments i museus que s’aixequin. De totes maneres, la gran majoria de vilatans, pel que sembla, té ben assumit que d’errades arquitectòniques sempre n’hi haurà, que han estat el preu que s’ha hagut de pagar per l’arribada del turisme i que, en el fons, no tots els canvis han estat negatius, sinó que també hi ha hagut actuacions encertades, que han donat i donen a la nostra població una imatge moderna i acollidora.
La Platja de les barques, per exemple, és un dels indrets que, malgrat els seus pecats, que també en té, s’ha transformat prou dignament al llarg del temps i ha mantingut amb solidesa una certa estètica que l’ha configurat com un dels centres neuràlgics de la vila. En aquest sentit, ningú pot negar que conserva encara bona part del seu encant de sempre.
De la Platja de l’Escala n’he parlat més d’una vegada en aquest llibret de la Festa Major, així com també en el de l’Aplec, tanmateix això no vol pas dir que no pugui tornar-hi, malgrat el risc que hi ha de repetir-se. Si hi torno és perquè la llista d’imatges, persones, racons, fets i anècdotes, d’abans i d’ara, que hi estan relacionades d’una manera o altra i de les quals se’n pot dir alguna cosa, és tan llarga, que estaríem anys i panys per esgotar-la. Permeteu-me, doncs, que hi faci de nou una petita capbussada.
A finals dels anys cinquanta i principis de seixanta, quan la mirada ingènua dels que érem infants llavors ens descobria un poble com no n’hi havia pas cap altre, simplement perquè era el nostre i perquè en prou feines en coneixíem cap més, els nens ens passàvem hores i hores pels carrers, places i pinedes, sense que ningú ens importunés ni es preocupés per nosaltres. La sensació de llibertat que teníem ens enorgullia i ens ajudava a fer córrer la imaginació. També la Platja, llavors plena de barques, era un dels escenaris de les nostres trifulgues infantils, sobretot dels que hi vivíem.
En aquella Platja, davant per davant de casa meva, hi havia la Bodega Serra, que estava situada on ara hi ha el Bar Casablanca. Ocupava una mica més d’espai que aquest ara i era un local gens pretensiós. Això darrer no podia ser-ho de cap manera, perquè els qui la regentaven, el matrimoni format per en Domingo i l’Adela eren gent treballadora, humil i senzilla, que feien la seva vida amb tota discreció. A l’establiment no s’hi jugava a cartes, cosa que feia que molts vilatans no s’hi acostessin, però hi feien menjars i a l’estiu paraven una petita terrassa al carrer que a les nits, a l’hora de la sortida de les barques en mar, s’omplia de clients, sobretot estrangers.
El matrimoni Serra eren els pares de dos grans amics meus d’infantesa: en Josep i en Martí, amb els quals vaig compartir molts moments de fantasies, pelats als genolls i rialles, jugant al carrer, en un temps en què els cotxes que circulaven eren comptats. Un dels nostres jocs preferits eren els partits de futbol que fèiem, sobre les voreres (aceres en dèiem i encara en diem), amb les xapes, o taps, dels refrescos. Cada xapa era un jugador i cada jugador tenia un nom. Del Barça i de l’Espanyol, normalment, donat que eren els que ens sabíem més de memòria.
La pilota que fèiem servir no era més que un trosset de paper rebregat i rodó que lliscava una mica a la babalà. Fer-la avançar cap a la porteria contrària era tot una proesa, ja que el joc consistia en picar amb el revers d’un tap la xapa que era més propera a la pilota. Com era d’esperar, aquesta seguia uns camins sorprenents i estrambòtics, que ens feia enfadar i riure al mateix temps. Ara picava un, ara picava l’altre. El joc, però, tenia un problema: costava molt fer gols i els partits es feien interminables. Però a aquella edat de paciència i de temps en teníem per donar i per vendre.
Amb en Josep i en Martí, passàvem molta estona junts, dia rere dia, quan no teníem escola, en aquella Platja lluminosa i plena de vida, que ja de bon matí els pescadors animaven amb l’arribada de les barques i la subhasta del peix. És per aquest motiu, que no és gens estrany que l’admirat fotògraf anglès Vernon Richards es veiés obligat a immortalitzar-nos per sempre més en una de les seves impagables fotografies.
I també recordo, d’aquells dies de temporal, el parell de pams d’aigua que omplien el petit soterrani de casa, al qual amb el pare havíem d’accedir equipats amb botes d’aigua, per mirar que res s’hagués mullat i fet malbé, tot i tenir-ho ja col•locat a una prudent alçada. Eren aquelles unes llevantades que podien durar una setmana ben bona. Quan s’acabaven, les teranyines i els bots eren avarats cap avall, cap a la sorra, i tot tornava a la normalitat. Tanmateix, l’aigua del nostre soterrani encara trigava uns quants dies més a marxar. No fèiem mai res per treure-la, se n’anava sola, a poc a poc, més lentament de com havia vingut. Hi estàvem avesats.
De més cap aquí en el temps, hi ha una imatge relacionada amb els temporals de llevant que sempre m’ha tingut captivat per la seva singularitat i candidesa. Pels voltants dels anys setanta, quan les barques ja havien abandonat la Platja per marxar cap al port de La Clota, més d’una vegada, quan hi havia fortes llevantades, m’embadalia mirant la mar revoltada, els xocs de les onades contra la Roca del Cargol i el vol quiet de les gavines. Un dia vaig adonar-me, que no estava sol mirant l’espectacle, que no era l’únic que badava. Hi havia algú més. Era en Leandre Sunyer.
El Leandre Sunyer que vaig conèixer era més aviat baix d’estatura, calb, tenia el cap rodó, els ulls vius, caminava un xic encorbat cap endavant i duia un somriure bonhomiós quasi permanentment al rostre. Era un tros de pa i tothom al poble l’apreciava molt. Era en els dies freds, grisos i humits, de vent de llevant d’hivern, quan l’havia vist més d’un cop, des de casa, passar-se un grapat d’hores mirant els temporals des del porxo del bar l’Estrop, que tancava els mesos hivernals. El bar l’Estrop estava situat, més o menys, on ara hi ha el 1869.
L’excel•lent aixopluc que havia trobat, permetia a en Leandre resguardar-se de la pluja i estar-se dret, quiet, amb la mirada fixa mirant el mar. S’estava amb les mans agafades per davant de la seva inconfusible gavardina, que duia sempre impecablement cordada. Veure’l, em despertava una certa enveja per l’estat de benestar que reflectien les seves faccions. Ben segur que, per a ell, com ho era per a mi, l’espectacle que la natura oferia en directe, era tant o més seductor que moltes de les pel•lícules que cada setmana s’empassava des de la primera fila del cine Pequín.
(Publicat al llibret de la Festa Major de l'Escala de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada