UNA PETITA CAPBUSSADA

 

En els darrers cinquanta anys, el nucli antic de l’Escala ha patit algunes espifiades urbanístiques, perfectament evitables, que han suposat una pèrdua de personalitat per al nostre poble, que ara ja no pot recuperar així com així, per més monuments i museus que s’aixequin. De totes maneres, la gran majoria de vilatans, pel que sembla, té ben assumit que d’errades arquitectòniques sempre n’hi haurà, que han estat  el preu que s’ha hagut de pagar per l’arribada del turisme i que, en el fons, no tots els canvis han estat negatius, sinó que també hi ha hagut actuacions encertades, que han donat i donen a la nostra població una imatge moderna i acollidora.

La Platja de les barques, per exemple, és un dels indrets que, malgrat els seus pecats, que també en té, s’ha transformat prou dignament al llarg del temps i ha mantingut amb solidesa una certa estètica que l’ha configurat com un dels centres neuràlgics de la vila. En aquest sentit, ningú pot negar que conserva encara bona part del seu encant de sempre.

De la Platja de l’Escala n’he parlat més d’una vegada en aquest llibret de la Festa Major, així com també en el de l’Aplec, tanmateix això no vol pas dir que no pugui tornar-hi, malgrat el risc que hi ha de repetir-se. Si hi torno és perquè la llista d’imatges, persones, racons, fets i anècdotes, d’abans i d’ara, que hi estan relacionades d’una manera o altra i de les quals se’n pot dir alguna cosa, és tan llarga, que estaríem anys i panys per esgotar-la.  Permeteu-me, doncs, que hi faci de nou una petita capbussada.

A finals dels anys cinquanta i principis de seixanta, quan la mirada ingènua dels que érem infants llavors ens descobria un poble com no n’hi havia pas cap altre, simplement perquè era el nostre i perquè en prou feines en coneixíem cap més, els nens ens passàvem hores i hores pels carrers, places i pinedes, sense que ningú ens importunés ni es preocupés per nosaltres. La sensació de llibertat que teníem ens enorgullia i ens ajudava a fer córrer la imaginació. També la Platja, llavors plena de barques, era un dels escenaris de les nostres trifulgues infantils, sobretot dels que hi vivíem.
 

En aquella Platja, davant per davant de casa meva, hi havia la Bodega Serra, que estava situada on ara hi ha el Bar Casablanca. Ocupava una mica més d’espai que aquest ara i era un local gens pretensiós. Això darrer no podia ser-ho de cap manera, perquè els qui la regentaven, el matrimoni format per en Domingo i l’Adela eren gent treballadora, humil i senzilla, que feien la seva vida amb tota discreció. A l’establiment no s’hi jugava a cartes, cosa que feia que molts vilatans no s’hi acostessin, però hi feien menjars i a l’estiu paraven una petita terrassa al carrer que a les nits, a l’hora de la sortida de les barques en mar, s’omplia de clients, sobretot estrangers.

El matrimoni Serra eren els pares de dos grans amics meus d’infantesa: en Josep i en Martí, amb els quals vaig compartir molts moments de fantasies, pelats als genolls i rialles, jugant al carrer, en un temps en què els cotxes que circulaven eren comptats. Un dels nostres jocs preferits eren els partits de futbol que fèiem, sobre les voreres (aceres en dèiem i encara en diem), amb les xapes, o taps, dels refrescos. Cada xapa era un jugador i cada jugador tenia un nom. Del Barça i de l’Espanyol, normalment, donat que eren els que ens sabíem més de memòria.

La pilota que fèiem servir no era més que un trosset de paper rebregat i rodó que lliscava una mica a la babalà. Fer-la avançar cap a la porteria contrària era tot una proesa, ja que el joc consistia en picar amb el revers d’un tap la xapa que era més propera a la pilota. Com era d’esperar, aquesta seguia uns camins sorprenents i estrambòtics, que ens feia enfadar i riure al mateix temps. Ara picava un, ara picava l’altre. El joc, però, tenia un problema: costava molt fer gols i els partits es feien interminables. Però a aquella edat de paciència i de temps en teníem per donar i per vendre.

Amb en Josep i en Martí, passàvem molta estona junts, dia rere dia, quan no teníem escola, en aquella Platja lluminosa i plena de vida, que ja de bon matí els pescadors animaven amb l’arribada de les barques i la subhasta del peix. És per aquest motiu, que no és gens estrany que l’admirat fotògraf anglès Vernon Richards es veiés obligat a immortalitzar-nos per sempre més en una de les seves impagables fotografies.

Com és obvi, quan feia mal temps no sortíem al carrer i ara jugàvem a casa d’un, ara a casa dels altres. Recordo especialment els dies de fort vent de llevant i mar grossa en què els mariners escalencs, patint per les barques avarades a la Platja, no tenien més remei que enfilar-les amunt fins a fregar les façanes de les cases. Tant era així que, quan els veïns en sortíem, ens trobàvem davant dels nassos una teranyina o un bot, tan arrambats a la paret que només ens quedava un estret corredor per esmunyir-nos.

I també recordo, d’aquells dies de temporal, el parell de pams d’aigua que omplien el petit soterrani de casa, al qual amb el pare havíem d’accedir equipats amb botes d’aigua, per mirar que res s’hagués mullat i fet malbé, tot i tenir-ho ja col•locat a una prudent alçada. Eren aquelles unes llevantades que podien durar una setmana ben bona. Quan s’acabaven, les teranyines i els bots eren avarats cap avall, cap a la sorra, i tot tornava a la normalitat. Tanmateix, l’aigua del nostre soterrani encara trigava uns quants dies més a marxar. No fèiem mai res per treure-la, se n’anava sola, a poc a poc, més lentament de com havia vingut. Hi estàvem avesats.

De més cap aquí en el temps, hi ha una imatge relacionada amb els temporals de llevant que sempre m’ha tingut captivat per la seva singularitat i candidesa. Pels voltants dels anys setanta, quan les barques ja havien abandonat la Platja per marxar cap al port de La Clota, més d’una vegada, quan hi havia fortes llevantades, m’embadalia mirant la mar revoltada, els xocs de les onades contra la Roca del Cargol i el vol quiet de les gavines. Un dia vaig adonar-me, que no estava sol mirant l’espectacle, que no era l’únic que badava. Hi havia algú més. Era en Leandre Sunyer.

El Leandre Sunyer que vaig conèixer era més aviat baix d’estatura, calb, tenia el cap rodó, els ulls vius, caminava un xic encorbat cap endavant i duia un somriure bonhomiós quasi permanentment al rostre. Era un tros de pa i tothom al poble l’apreciava molt. Era en els dies freds, grisos i humits, de vent de llevant d’hivern, quan l’havia vist més d’un cop, des de casa, passar-se un grapat d’hores mirant els temporals des del porxo del bar l’Estrop, que tancava els mesos hivernals. El bar l’Estrop estava situat, més o menys, on ara hi ha el 1869.

L’excel•lent  aixopluc que havia trobat, permetia a en Leandre resguardar-se de la pluja i estar-se dret, quiet, amb la mirada fixa mirant el mar. S’estava amb les mans agafades per davant de la seva inconfusible gavardina, que duia sempre impecablement cordada. Veure’l, em despertava una certa enveja per l’estat de benestar que reflectien les seves faccions. Ben segur que, per a ell, com ho era per a mi, l’espectacle que la natura oferia en directe, era tant o més seductor que moltes de les pel•lícules que cada setmana s’empassava des de la primera fila del cine Pequín.

(Publicat al llibret de la Festa Major de l'Escala de 2011)

NOMÉS ERA PRESIDENT D'ATENEU

Altra vegada toca dirigir les mirades enrere, cap a un fet abominable que va ocórrer fa 70 anys i escaig. Altra vegada escau recordar una injustícia, un crim: el que va perpetrar la incipient dictadura franquista sobre aquell president d’ateneu que va morir afusellat. El cruel assassinat es produí el 15 de març de 1939, tot just ocupada la ciutat de Girona per les forces rebels. La víctima era Carles Rahola, del qual enguany es compleix el 130è aniversari del seu naixement.

Fa dotze anys, el 1999, Josep Benet publicà un llibre esplèndid: Carles Rahola, afusellat, amb motiu del 60è aniversari d’aquell acte sanguinari. L’obra està dedicada especialment a fer aflorar les circumstàncies que envoltaren el període comprès entre la detenció i l’assassinat de l’il·lustre gironí. L’autor, però, no s’està de dir que la investigació dels fets no va ser gens fàcil. En el pròleg explica els entrebancs de tota mena que va tenir i que no va ser fins a l’any 1995 que va poder consultar els arxius oficials, on es conserven les causes militars franquistes.

Carles Rahola era un home de cultura, havia nascut a Cadaqués l’any 1881. Historiador i periodista, treballà, tanmateix, des del 1931, com a funcionari a la Generalitat. No va ocupar mai cap càrrec públic, ni polític, ni sindical. Únicament el de president de l’Ateneu Gironí.

Aquell Ateneu, que Carles Rahola fundà l’any 1922 amb tres amics més, es preocupava  sobretot per l’educació i la formació de la joventut del seu temps. D’ell en formaven part, en general, gent de bona posició social i petits burgesos, que tot i tenir ideologies polítiques diferents, van ser capaços de conviure plegats a l’hora de promoure activitats que fomentessin la convivència cívica i cultural en la seva ciutat. Malauradament, l’aixecament militar de l’any 1936 trencà la continuïtat d’aquell projecte col·lectiu que tants bons resultats havia donat fins llavors.

L’Ateneu Gironí era una entitat que no comptava amb cap mena de subvenció oficial, que superà la dictadura de Primo de Rivera sense gaires dificultats i que portà a terme un bon estol d’activitats culturals per a la ciutat: conferències i lectures a càrrec d’escriptors i homes de ciència, recitals de cançons, concerts de piano i violí, exposicions d’art, de dibuixants i caricaturistes, etc.

Amb l’adveniment de la República les activitats de la institució augmentaren, així com també va créixer el fons de la seva biblioteca, que s’enriquia amb adquisicions pròpies i aportacions d’amics. L’arribada de la guerra civil, però,  com ja hem remarcat, l’afectà i l’any 1939 amb la victòria del franquisme l’Ateneu Gironí fou clausurat i el seu local ocupat per la Secció Femenina de la Falange.

Una de les obres més conegudes de Carles Rahola és La pena de mort a Girona, que, per casualitat, he pogut conèixer en els dos petits volums que en féu l’editor Rafael Dalmau en la seva emblemàtica col·lecció dels Episodis de la Història. En aquest breu assaig, l’autor fa un repàs de les execucions públiques realitzades al llarg del temps a la ciutat de Girona posant una atenció especial als segles XVIII i XIX. Dels casos que esmenta cal destacar-ne dos: el del guerriller Marçal, afusellat el 8 de novembre de 1855, i el dels militars Ferrández i Bellés, afusellats també, el 28 de juny de 1884.

En la última pàgina d’aquesta obra, datada de 1934, l’autor hi deixava escrit: “Sigui quin sigui el concepte que mereixi la pena de mort, ..., hem de desitjar, per sentiments d’humanitat i per esperit cristià, que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona, ni en qualsevol altre indret del món.”  Paradoxalment, pocs anys després, Carles Rahola moria afusellat.

Carles Rahola va poder marxar a l’exili però no ho féu, estava convençut que res no li havia de passar perquè res de mal no havia fet. Així, hores abans de la seva execució havia escrit: “No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors, ni tampoc fora d’ella.” Tanmateix, el franquisme no en tingué pietat.

Josep Pla que qualificà la seva mort d’”increïble“, el va dibuixar d’una manera excel·lent en un dels seus Retrats de passaport. D’ell diu, entre d’altres coses: “[...] Recordo les nostres passejades nocturnes pels vells carrers (de Girona), dels quals Rahola coneixia el passat i la història de les pedres [...] esdevenia l’erudit més amable, el conversador més dolç i comprensiu. La seva paciència era inesgotable, la seva tolerància il·limitada [...] No em cansava mai d’escoltar-lo; era un encís”.

(Publicat a "L'Escalenc" l'abril de 2011)

QUAN EL TIÓ ENCARA ERA LLUNY

Espero no remoure els principis immutables de ningú si en aquest llibret de la Festa Major, que es publica quan l’estiu encara és viu, parlo de Nadal. Bé, més que de Nadal de costums nadalencs que antany estaven molt arrelats entre la població de l’Escala i que avui un d’ells està pràcticament extingit, mentre que els altres sembla que s’aguanten amb penes i treballs.

La transformació d’alguns oficis, el sorgiment de nous sistemes de servei als ciutadans i la pèrdua de prestigi de les propines, van dur, ben entrats els anys 60, a la pèrdua d’una tradició que venia de molt temps enrere. Es tracta de les nadales dels oficis, aquelles felicitacions de Nadal que el carter, el sereno, l’escombriaire, el repartidor de diaris, i no sé si algun altre més, distribuïen per les cases de l’Escala, als que eren els seus clients, amb una doble finalitat: desitjar unes bones festes i obtenir a canvi una gratificació.

Aquelles nadales consistien en postals il·lustrades, en l’anvers de les quals hi figurava el dibuix d’un representant de l’ofici, mentre que al darrera s’hi reproduïen uns versos de felicitació. Però no sempre era així. En l’exemplar que acompanya aquest escrit, que he trobat per casualitat entre les pàgines d’un llibre vell i atrotinat, el revers conté una llarga llista de tarifes postals. En general, aquestes targetes no portaven data, la qual cosa facilitava que es fessin servir més d’un any.

Les nadales dels oficis eren repartides els dies previs al 25 de desembre, que era precisament quan els nens fèiem vacances a l’escola i passàvem més hores amb la família. És potser per aquest motiu, que m’ha quedat un fil de record de les escenes que es produïen quan el carter, el sereno, o qualsevol dels altres oficis, trucaven a la porta de casa i els meus pares els atenien, mentre jo m’ho mirava de ben a prop tot esperant que em donessin la postal.

D’aquells protagonistes escalencs, recordo especialment a en Josep Pascual, en Sagàs, el vigilant nocturn del barri. Escardalenc, de mitja alçada i amb uns ulls molt oberts, tenia una barba molt pronunciada i tirada cap endavant que li caracteritzava la parla. Tanmateix, això no era obstacle perquè fos molt popular entre els veïns i un gran xerraire. En aquest sentit, de tant en tant, tenia sortides ben estrafolàries que delectaven als seus interlocutors. Encara em sembla veure’l, en els seus darrers anys d’empleat a l’Ajuntament, amb aquell poc escaient uniforme gris que durant un temps portà la guàrdia urbana municipal.

També passaven per les cases de l’Escala el carter, que era en David Quintana, l’escombriaire, que era en Barrina si no recordo malament, i el repartidor de diaris, que solia ser un nen dels que ja no anaven a col·legi. A can Romaguera, que era on el meu pare hi comprava el Diario de Barcelona, excepte els dilluns que només sortien la Hoja del Lunes i l’esportiu Lean..., canviaven a sovint de repartidors, la qual cosa feia que fos molt difícil que passés el mateix d’un any per l’altre.

Des de finals dels seixanta, però, les nadales dels oficis van deixar de distribuir-se. Com si el vent de nord se les hagués emportat van desaparèixer sense fer soroll, sense que gairebé ningú se n’adonés.

D’altra banda, una tradició que, per sort, encara es manté al nostre poble, tot i que sembla que molt en precari, és la rabassa de Nadal. Un costum propi dels pobles de l’Alt Empordà, totalment desconegut en les altres comarques catalanes, que jo sàpiga.

En Ricard Guanter en les seves sempre interessants cròniques de Vida escalenca que publica cada mes a l’Escalenc des de fa un bona colla d’anys, va escriure el desembre de 1989, al rememorar el Nadal de cinquanta anys enrera, que la rabassa ja era llavors una tradició habitual al nostre poble. Hem de pensar, per tant, que la cosa ve de lluny.

Bon dia padrina/ Nadal ha vingut/ doneu-me la rabassa/ i que Déu us doni salut/ Aquests versos els recitàvem el 25 de desembre els nens i les nenes quan, en aquells anys seixanta, anàvem a felicitar la nostra padrina, o padrí, la qual ens donava, en compensació, un tortell, al qual s’afegia algunes vegades una barra de torrons que sempre ens trobàvem estratègicament situada al mig de la circumferència buida del tortell, per sobre del paper que l’embolicava. S’ha de dir que, amb els pas dels anys la rabassa s’ha obert a nous tipus de regals: joguines, llibres, diners, etc, sense que per aquest motiu hagi traït en absolut l’esperit de la tradició.

Però no sols hi havia la rabassa de Nadal, també teníem el pessebre, el senzill pessebre casolà que cada família bastia en un angle del menjador, o en una taula de sala de rebre, i que per a cadascun de nosaltres, menuts com érem, el nostre era el millor del món.

En cap d’aquells pessebres hi faltaven: les muntanyes enfarinades de “neu”; el riu fet amb paper d’estany; el prat cobert de molsa; l’estable de suro obert als quatre vents, amb el nen Jesús, Sant Josep, la Verge Maria, la mula i el bou; els pastorets escampats per arreu, uns traginant aviram, altres escalfant-se vora el foc, ...; així com els tres Reis Mags que, cavalcant sobre camells i seguint l’estrella d’Orient, cada dia cuitàvem a avançar un xic, sobre aquell món imaginari, perquè la nit del 5 de gener arribessin puntuals al seu destí.

Això era tot. No hi havia més. En aquells anys 60, encara no ens havien arribat el tió, ni els avets ornats de boles de colors, ni molt menys el papa Noel, símbol totalment aliè a la nostra cultura. No ens feien cap falta. La il·lusió d’aquelles diades era ja suficientment gran. Per altra part, sabíem que a la cantonada ens esperaven els Reis.

Les coses han canviat molt des llavors i el Nadal també. Avui, mentre el pessebre fa mans i mànigues per subsistir, la irrupció de la mona de Pasqua a l’Escala, des de fa ja uns quants anys, ha fet trontollar fortament la vitalitat de la rabassa de Nadal, ja que el significat dels dos costums és molt similar. Així, tot i que hi ha hagut famílies que han optat per reemplaçar el costum local pel nou, que es celebra arreu de Catalunya, algunes altres es mantenen fidels a la rabassa i malden per assegurar-ne la continuïtat peti qui peti. De totes maneres, en aquest darrer cas, els padrins tenen un “problema”: es veuen obligats a obsequiar als seus fillols per partida doble, a la primavera amb la mona i a l’hivern amb el tortell.

(Publicat al llibret de la Festa Major de l'Escala de 2010)

CA LA GRÀCIA

Des de fa una bona colla d’anys, el petit comerç de queviures és una espècie en perill d’extinció gairebé a tot arreu. L’arribada de les grans superfícies comercials, a finals del segle XX, amb polítiques de venda agressives i de competència deslleial (preus baixos, marques blanques, amplitud d’horaris d’obertura al públic, magatzem central de compres, etc), ha estat el principal causant del retrocés irreversible de les botigues de tipus familiar i de proximitat. De totes maneres, és de justícia reconèixer els casos d’èxit que han aconseguit escapar-se d’aquesta mort anunciada a còpia d’alta qualitat, especialització, hores i hores de feina, bon servei al client, il·lusió en el treball i discreció.

En aquest context, l’obertura de nous centres comercials a l’Escala aquest darrer any, ha aixecat un cert enrenou entre aquells vilatans més sensibilitzats que es veuen impotents per evitar que el petit comerç de tota la vida es vegi obligat a tancar portes i a deixar el poble una mica més trist i desconegut. Per si això no fos prou, també ha provocat rebombori la lletjor arquitectònica en què s’edifiquen aquests grans espais, que no s’hi miren gaire a l’hora de respectar l’entorn on aterren. Només cal veure el desafortunat estil urbanístic de l’últim que s’ha obert a pocs metres de les platges d’Empúries, a tocar la sortida nord de la població.

Dit tot això, tanmateix, és obvi que l’Escala no pot girar-se d’esquena als corrents comercials que imperen al segle XXI. El problema és com ha d’adaptar-s’hi, com ha de gestionar els canvis, per evitar convertir-se en un poble més de la costa amb les mateixes grans superfícies venent els mateixos productes. En altres paraules, la nostra vila ha de defugir transformar-se en una fotocòpia, comercialment parlant, perquè el que l’enriqueix no és allò que l’iguala als altres, sinó allò que té de diferent i que l’identifica.

Temps era temps, quan els supermercats i els grans centres comercials eren pura ciència ficció, a l’Escala hi havia un bon nombre de botigues de queviures i petits comerços tradicionals, la qual cosa vol dir llocs on els clients habituals es trobaven, quotidianament, i, mentre feien la compra, parlaven de mil coses amb tota confiança. Dissortadament, d’aquells caus de tertúlies casolanes i de xerrameques pels descosits cada dia en queden menys.

Les botigues de queviures que recordo d’aquells anys 50 i 60 (perdoneu si me’n deixo alguna) són: ca la Tarra, ca la Rellona (avui és l’única que es manté encara oberta en un altre lloc), ca la Gràcia, ca l’Higini Romaguera, can Pere Ros, can Llonch i cal Gambo. D’aquestes, la que més bé vaig conèixer va ser ca la Gràcia, perquè era la botiga de la meva àvia i, en la meva infantesa, hi vaig passar moltes i bones hores. Vernon Richards, en la seva col·lecció de fotografies de l’Escala (1957-1961), en va immortalitzar la façana, en un dia d’estiu, per sempre més (vegeu foto adjunta).

La botiga de la Gràcia estava situada al carrer Liberación, actual Pintor Joan Massanet, tocant a l’Ajuntament. Entremig, però, recordo que hi havia, com a mínim, la presó municipal, lloc sinistre i atrotinat, objecte de no poques xafarderies populars, malgrat que no s’havia utilitzat gaire, que jo sàpiga.

Ca la Gràcia era una botiga petita, modesta, res de l’altre món. Entrar-hi, però, era endinsar-se en un local acollidor, de forma gairebé quadrada, en el qual la llum del carrer hi arribava somorta i en què, de bon principi, les clientes del barri (en aquells anys 50 i 60, qui anava a comprar eren majoritàriament les dones), se sentien aclaparades pels múltiples i variats articles que se’ls oferien. Perquè allà hi havia de tot. Això no obstant, el que fascinava, a primer cop d’ull, era l’ordre que imperava en aquella mena de petit caos, que convidava a triar amb tota tranquil·litat i que feia que tothom s’hi trobés a gust.

Al carrer, sobre la vorera, als costats de la porta d’entrada de la botiga i davant el batent esquerra d’aquesta, que no s’obria mai perquè feia les funcions d’aparador, l’àvia hi tenia una parada de fruites i verdures més aviat austera. També hi tenia, a terra o penjat de la paret, tal com es pot comprovar a la foto d’en Vernon Richards, sobretot a l’estiu, plats de ceràmica, càntirs, barrets de palla, cabasses (la invasió galàctica de les bosses de plàstic encara estava lluny), escombres, porrons, i fins tot ... estrelles de mar seques. La senzillesa que traspuen alguns d’aquests articles, vistos com a reclams turístics, no té res a veure amb la petulància i insensatesa dels que vindrien anys després.

Un cop a dins la botiga, davant per davant de la porta d’entrada, hi havia el taulell, que era rectangular, ample i anava d’una paret a l’altra, a excepció d’un petit pas situat al costat esquerra. Era un taulell que tothora es trobava força atapeït, ja que a més a més de la bàscula, que tenia forma triangular i que es podia llegir pels dos costats, contenia tota classe de productes i llaminadures: xufles remullades, capses de regalèssia, xiclets (recordeu els Bazooka?), sidral, caramels, barres d’esperit, xocolatines, etc. També hi havia els pots d’olives que l’àvia venia embolicades amb paperines de paper d’estrassa, que regalimaven per sota i que tenien molt d’èxit entre els nens perquè les podien xuclar sense que ningú els renyés.

Haig de destacar també, que a tocar el taulell, en una mena de prestatge estret i curt, hi havia la maquineta de ratllar formatge i un prodigiós molinet de cafè, petit, però una meravella tècnica i estètica per aquella època.

Al costat esquerra (mirant cap endins), en tota la seva llargària, s’hi ubicaven els embalums més grans: els sacs de patates, llegums i arròs, algunes caixes de verdures, ..., i els cascs d’arengades (no n’hi havia sempre), els quals recordo col·locats, mig inclinats, sobre un tamboret davant dels dos escalons que conduïen al pis de dalt i que enlluernaven agradablement tothom qui entrava a la botiga, tot i la fortor de salmorra que desprenien.

A l’altra banda, entrant a mà dreta, a l’alçada dels ulls, hi havia un armari vitrina penjat, en el qual l’avia hi guardava els articles més delicats i de reduïdes dimensions: agulles de cosir, vetes i fils, didals, botons, brotxes i fulles d’afaitar, llibretes, llapis, escurces, colònies, i molts més articles que és impossible enumerar.

Sota aquest armari, al terra, s’hi encabien alguns articles de neteja i altres productes per l’estil, així com les fruites i verdures que s’entraven del carrer els dies de mal temps. En la mateixa filera, a prop de la porta d’entrada, hi havia unes caixetes de fusta obertes que contenien baldufes i boles d’argila. Aquesta situació tant a la fresca, era aprofitada per alguns menuts per pispar un grapat de boles, de tant en tant, quan veien que la Gràcia badava. En vaig ser testimoni alguna vegada i, tot i doldre’m, mai ho vaig dir a la meva àvia. De totes maneres, anys més tard, vaig saber que ella coneixia prou bé el que li feien i qui n’eren els autors. Mai, però, va canviar de lloc la caixa de les boles.

No sé si era a causa d’aquestes malifetes infantils mai reprimides per la Gràcia, que molts nens li tenien una gran estima. Tant era així que, habitualment, triaven la seva botiga a l’hora de comprar llaminadures, camí de col·legi.

Darrera el taulell, al costat nord, hi havia una obertura, tapada amb una cortina, que comunicava amb la cuina, la qual era d’una senzillesa extrema: uns fogons de llenya i carbó, un armari arrambat a la paret i, vora la finestra, una gran taula quadrada, que tenia a sota un calaix en el qual l’àvia hi guardava el pa, un d’aquells rodons i saborosos pans de pagès d’abans. En aquesta cuina, molts diumenges, la família hi dinàvem un bon arròs.

Ara bé, potser el lloc que més enyoro d’aquell establiment és el magatzem, perquè allà hi vivia intrèpides aventures amb els meus soldadets de plàstic, o hi llegia El Capitan Trueno i el TBO, assegut sobre un sac. M’hi instal·lava, normalment, els dies que la mare acudia a ajudar l’àvia a la botiga i se m’enduia amb ella. En aquest magatzem espaiós i ben ventilat, situat a la part posterior de la botiga i que arribava fins al carrer de darrera, sempre procurava situar-me al mateix lloc i no tocar cap dels molts productes que hi havia. En tenia prou amb el meu petit racó per passar-m’ho bé: la imaginació infantil m’acompanyava.

(Publicat al llibret de la Festa Major de l'Escala de 2009)

LA PISSARRA DEL CAFÈ DE PEQUÍN

Antany l’Escala havia estat un poble de cafès, als quals acudien els homes, de tots els oficis i condicions socials, a jugar-hi a la botifarra, al truc, al ramiro, al dòmino, etcètera. Alguns vilatans, però, hi anaven solament a fer tertúlia, a xerrar llarg amb el primer que se’ls posés a to. Mentre que d’altres, pocs, s’hi arribaven simplement per mandrejar. En contrapartida, com a clients d’un negoci privat que eren, havien de consumir, però la despesa que feien era ben minsa i no perquè no volguessin, sinó perquè tenien les butxaques ben escurades.

Avui, d’aquells llocs de trobada i d’oci dels nostres pares i avis, només en resten engrunes en la memòria dels que porten un bon grapat d’anys a l’esquena. L’arribada de nous hàbits socioeconòmics, que canviaren la vida quotidiana dels escalencs, al començar els anys 60, va provocar que aquells locals anessin perdent protagonisme i iniciessin una davallada que portaria al tancament de tots ells, en un marge no gaire llarg de temps.

Can Bofill, can Font, can Panxo, can Trenta, ca l’Hereu, Pequín... i altres que potser em deixo de manera involuntària, reflectien una manera de viure i de passar el temps, que encara no s’ha mort pas del tot, l’actual cafè del CER en seria l’últim testimoni, però que és inimaginable que torni a revifar.

És curiós adonar-se, vist amb la perspectiva del pas dels anys, com cadascun d’aquells cafès tenia les seves pròpies peculiaritats que els feia inconfusibles. Peculiaritats que avui són enyorades per molts escalencs. Així, teníem can Panxo i la seva magnífica terrassa, can Trenta i les cançons de taverna, ca l’Hereu i les vetllades de teatre, Pequín i el cinema, ...

Dels citats, Pequín n’era el cas més atípic. El seu nom estrafolari ja n’era per si sol una mostra. Tanmateix, era el seu origen primigeni el que li donava una personalitat diferenciada: que de les baralles entre veïns, pels preus d’accés a les sales de ball privades que hi havia en aquells anys vint del segle passat a l’Escala, en resultés la creació d’una societat que, amb aportacions en diner i/o en treball, aconseguís comprar un solar i aixecar-hi un centre social, és una d’aquelles coses que, a hores d’ara, sorprenen i sonen a miracle.

No costa pas gaire imaginar, que les famílies escalenques, llavors, davant la forta empenta de la iniciativa popular, es plantejaren: que podem fer nosaltres pel futur Centre Joventut (Pequín)?. Les respostes foren, de forma majoritària, donar suport al projecte, tot i els trasbalsos que això devia suposar per a les febles economies domèstiques. Així, doncs, l’objectiu que es perseguia s’assolí i es va obrir una de les pàgines més solidàries i altruistes, de les quals es pot enorgullir el nostre poble.

Pequín. D’on va sortir aquest nom tan excèntric?. A qui se li va ocórrer?. Els records d’en Francesc Sala i Balaguer i d’en Rafael Quintana i Sastre publicats en els Fulls d’Història local, del gener-febrer de 1999, ens aclareixen alguns dubtes, tot i que ens en donin versions diferents. En el fons, però, tant li fa saber si una de les dues explicacions, o cap d’elles, és la bona. El que en realitat importa es veure la imaginació, el sentit de l’humor i la ironia, que destil•laven els nostres avantpassats en aquella època. Virtuts que, per sort, sense tanta força, avui encara es conserven en la nostra manera de ser.

El cafè de Pequín que jo he conegut és el que l’any 1946 passà a mans de particulars després de ser subhastat oficialment. El local ocupava part de la planta baixa de l’edifici i tenia la seva entrada per la placeta del mateix nom. Ampli, amb taules quadrades i altres de rodones de marbre, que s’acompanyaven de cadires de fusta, oferia una agradable sensació de comoditat.

Entrant a mà dreta, al fons, hi havia una finestra que sols s’obria els estius, mentre que a mà esquerra s’hi trobava la barra, també de marbre, que recordo alta, tan alta, que els que érem menuts llavors, quan demanàvem una gasosa (“graciosa”, en dèiem), a en Jaume Sureda, que era l’encarregat del cafè, havíem d’aixecar el cap gairebé 180º.

En Jaume Sureda era d’alçada mitjana, més aviat prim, àgil de moviments, de front ample i amb uns ulls molt vius que copsaven a la primera qualsevol petició que li fessin els clients. En aquest sentit, durant els anys que portà el cafè de Pequín, juntament amb la seva dona, l’Olga, ho féu amb una gran professionalitat i es guanyà la simpatia i el respecte de tots els veïns.

El cafè de Pequín obria, normalment, els dissabtes a la nit i els diumenges tarda i nit, que era quan es passaven les pel•lícules en el cinema, al qual estava connectat (al passadís d’accés, no a la sala de projeccions) per tres escalons que hi havia a l’altre costat de la porta d’entrada al cafè. Cal tenir present que, durant bastants anys, es projectaren dues pel•lícules per sessió, més l’inefable NODO que ens informava puntualment dels salmons i les truites de riu que pescava, de tant en tant, el dictador espanyol.

El gruix principal de la clientela del cafè de Pequín estava formada bàsicament per comerciants i menestrals, que hi acudien els diumenges a la tarda, després de dinar, per fer-hi una bona tirada de partides de botifarra o de dòmino fins a l’hora d’inici del cine o del futbol. En algunes ocasions, davant l’allau de clients, s’havia d’habilitar la sala annexa ubicada al primer pis, que es trobava just sobre el cafè i a la qual s’accedia per les escales que hi havia en el passadís d’entrada al cinema. Les poques vegades que havia entrat en aquesta sala, buscant el meu pare, sempre havia quedat embolcallat per una boira espessa de fum, barreja de tot tipus de tabac, que enterbolia les cares dels presents i les feia irreconeixibles des d’una certa distància, fins al punt que havies d’acostar-t’hi com si fossis curt de vista.

Amb tot, un dels punts d’atracció d’aquell cafè, per a molts homes i nens, era la pissarra dels resultats i de la travessa de futbol que, penjada just al costat de la porta d’accés al cinema, al llarg de la temporada futbolística, en Jaume Sureda s’encarregava d’actualitzar. A la sortida de la sessió del diumenge a la tarda, érem molts els qui passàvem pel cafè i baixàvem els tres graons amb el coll ja mig girat cap a la dreta per ser els primers de veure en quant havia quedat el Barça, que era el que més ens interessava. Aquella devia ser de les poques pissarres que els petits ens miràvem sense prevenció, al contrari del que passava amb les que teníem a l’escola, sempre plenes de deures.

Sortint de Pequín, acabat el cinema, els vespres de diumenge, a l’hivern, alguns ens dirigíem a can Bayó a comprar castanyes, que les coïa just a dues passes d’allà. Embolicades amb paper de diari, ens les menjàvem a poc a poc per esquivar un bon xic el fred que ens encalçava, quan fèiem l’acostumada tongada de volts pel carrer de les botigues. Als estius, en canvi, sortíem que encara era clar i ens compràvem gelats de “corte” i polos de taronja o llimona a la fleca de can Martí Solés, per anar tot seguit cap a la Platja o el Passeig on s’estava més fresc i on la llum blava del cel ens mig encegava després d’haver estat unes tres hores tancats a les fosques.

Ja han passat molts anys des de llavors. I aquell petit món escalenc a l’entorn del cafè de Pequín ja no hi és. Avui, sols ens queda intentar recuperar-lo amb paraules, sense nostàlgies, per evitar-ne l’oblit.

(Publicat en el llibret de la Festa Major de l'Escala de 2008)

LA PLACETA DEL PEIX

La cruïlla dels carrers Enric Serra (Major), Pintor Massanet i Gràcia, a tocar la Platja de l’Escala, és cada dia que passa un espai més trist. De ser un punt habitual de trobada entre veïns, que hi acudien per molts i diversos motius, d’uns pocs anys cap aquí s’ha convertit en un lloc de pas on ningú en prou feines s’atura. On es fa difícil que els vilatans hi coincideixin, per compartir notícies, opinions, alegries, pors i neguits, com sempre havia estat. És un altre referent popular que s’ha perdut.

Quan fa un parell d’anys en va marxar el quiosc-llibreria, l’últim establiment que hi mantenia l’activitat, si s’exceptua la botiga d’objectes de regal que només obre als estius, l’indret es va quedar erm comercialment parlant. L’obertura l’any passat en el seu lloc, una vegada reconstruït l'edifici, d’un local que és a la vegada forn de pa industrial i cafeteria n’ha pal·liat una mica la buidor.

Tanmateix, tot i aquesta reconstrucció i la d'una altra de les cases allí situades, el pas del temps ens ha fet adonar que el que podria haver estat un projecte engrescador de rehabilitació urbanística i modernització comercial de la Placeta del peix, s’ha quedat, de moment, en un objectiu de futur gris i incert.

Aquesta situació gairebé desolada, en ple casc antic de la vila, era una cosa inimaginable en els anys seixanta, quan el turisme de masses ens començava a envair. Llavors, en la cruïlla esmentada, establiments comercials i locals de serveis ocupaven gairebé la totalitat dels baixos i atreien escalencs i escalenques de totes les edats.

Entre els establiments que s’hi ubicaven, cal destacar-ne primer de tot, l’oficina de la Sarfa, que es trobava situada al carrer Enric Serra, baixant a mà dreta. Era un local ben endreçat, molt ampli i mal il·luminat, al qual s’accedia després de baixar un parell de graons des del carrer. A les parets de cada costat hi havia adossats uns bancs de fusta, que gairebé sempre estaven buits sinó era en cas de mal temps. Els vilatans preferien esperar els autos de la companyia al carrer, per controlar-ne millor la seva arribada i/o sortida i també per xerrar amb qualsevol veí que passés per allà, que no eren pocs.

La taquilla de venda dels bitllets es trobava situada davant per davant de l’entrada al local, en una zona reservada als empleats de la companyia, que ocupava una tercera part de la sala i que estava envoltada d’un envà de fusta, per baix, i vidre fumat, en la part superior. Les seves úniques obertures eren la porta d’accés i la finestreta, minúscula, col·locada en una alçada tan baixa, que quan algú havia de comprar els bitlles o fer qualsevol altre gestió, sempre s’havia d’ajupir com si fes una reverència a l’empleat de l’altre banda.

En aquest despatx de la companyia hi treballà durant molts anys una persona coneguda per tothom: en Miquel “de l’administració”, que és tal com se’l coneixia popularment. De cara blanca, més aviat prim, amb un cabell abundós, grisenc i pentinat en ona, el recordo vestit sempre amb un jersei de botons. Era una persona seriosa, plena de nervi, molt atenta i responsable en la seva feina, ja poques coses se li escapaven.

Al costat de l’oficina de la Sarfa, baixant cap a mar, hi havia la porta que donava accés al vestíbul del cafè de can Panxo, al qual es pujava per una escala de pedra que hi havia a mà dreta. A l’establiment, molt freqüentat, hi acudien pescadors, pagesos i comerciants, així com també aquells que es trobaven sense ofici ni benefici. Allà, mentre alguns feien partides de “manilla”, de dòmino, d’escacs, ..., d’altres es limitaven a mirar (hi ha qui en deia “a emprenyar”) els qui jugaven, o a no fer res. Ocasionalment, els nens també pujàvem per aquella escala quan anàvem a jugar als futbolíns que estaven situats al costat del cafè, en l'espai que pocs anys més tard es convertí en la sala de ball “La Nança”

Enfront de l’entrada/sortida de can Panxo, hi havia la casa, avui encara en peu però deshabitada, de la família Esteva. En ella hi va tenir la seva seu, durant un temps, l’agència de transports Vda. Bosch, que feia els viatges a Barcelona. Fou en aquesta casa, on la senyora Roser Sureda d’Esteva, dedicà moltes hores de la seva vida a educar musicalment a tota una colla d’escalencs i escalenques. Allà s’hi formà l’escolania de la parròquia, que durà per desgràcia massa poc, i d’allà en sorgí la coral Emporium, composta totalment per dones del poble, i que assolí un bon prestigi durant el temps que es mantingué en actiu.

En el carrer Pintor Massanet, entre Gràcia i Poca Farina, la sabateria Ballesta i la botiga de l’àvia Rellona, eren dues altres ofertes comercials d’aquell nucli ple de vida. Totes dues, regentades per les noves generacions familiars, s’han mantingut en actiu fins fa pocs anys, en què l’edifici fou enderrocat. Avui, és una construcció a mig fer que fa més pena que glòria.

Per últim, en la façana que dóna a tramuntana s’hi trobaven ubicades la llibreria d’en Fèlix Ballesta i la merceria de can Simón. La primera, com que també venia diaris i revistes, tenia una activitat contínua. A part dels habituals de cada dia, també arreplegava els usuaris de la Sarfa que buscaven alguna mena de distracció pel viatge.

De la botiga de can Simón el meu record és molt vague, només hi havia entrat un parell de vegades. I va ser en una d’elles que vaig descobrir que el local connectava per darrera amb l’agència–gestoria que la mateixa família regentava i que tenia la seva entrada en el carrer Pintor Massanet. Quan la merceria tancà portes, la llibreria Ballesta s’amplià, ocupant tot el xamfrà.

Tots aquests establiments que he citat fins aquí, i que ja no hi són, atreien una gran quantitat de vilatans gairebé cada dia, la qual cosa oferia una imatge dinàmica, viva i alegre d’aquell cèntric racó de poble. La Placeta del peix, en aquells anys seixanta, era juntament amb el carrer de les botigues el rovell de l’ou de l’ambient popular de l’Escala.

Amb tot, la gran atracció d’aquell lloc estratègic de la nostra vila, va ser durant un temps, en Juanillo. Empleat municipal, era menut, prim, de pell morena, amb un front ple d’arrugues i uns ulls de pillastre. Coixejava lleugerament i tothora somreia . Era molt simpàtic i amic dels nens. Als que ho érem llavors, quan ens hi apropàvem, ens solia estrènyer la mà amb la seva fins que ens petaven els dits, mentre ens explicava historietes inventades.

En Juanillo, va ser la figura d’aquella cruïlla en els anys de les primeres onades de turistes que, majoritàriament, ens arribaven en cotxe. Allà el trànsit hi era continu i a ell li encarregaren de dirigir-lo. Encara el recordo amb un dels seus més vistosos uniformes: una jaqueta blanca de botons daurats que li anava un pèl baldera, un barret tipus “Scotland Yard” del mateix color i uns pantalons blau marí. Era inconfusible.

Molts vilatans, així com també estrangers que ho sabien, s’acostaven a les voreres de la Placeta del peix, per veure les filigranes que feia en Juanillo a l’hora de guiar els cotxes, evitar que l’empaitessin, ja que li passaven rabent per tots costats, i atendre a tothom amb amabilitat. De tant en tant però, algun conductor el feia enfadar i deixava anar uns renecs que es sentien d’una hora lluny. Aquest fet provocava instantàniament el riure del públic que se’l mirava.

La Placeta del peix, en aquells anys seixanta, era un lloc ideal per quedar-s’hi una bona estona a badar o per buscar-hi algú per xerrar. Allà hi passava “mig poble” al llarg del dia per una qüestió o altra. L’encís que provocava als que l'hem conegut és irrecuperable. És un altre lloc tradicional que hem perdut pel camí. I amb ell unes maneres de fer i uns costums. Però el que sap més greu, és que avui s’ha convertit en un espai totalment mancat d’interès.

(Publicat en el llibret de la Festa Major de l'Escala de 2006)